Disney al CaixaFòrum

,

La sirena més famosa de Disney, Ariel, és pèl-roja. Però sabeu per què? A l’exposició Disney, l’art d’explicar històries que acull el CaixaFòrum de Barcelona fins el 24 de juny, descobrim que el color vermell és un simple truc visual: si la sireneta tingués el cabell fosc, els seus tons es confondrien amb els blavosos de l’aigua i no destacaria com a protagonista.

La curiositat del cabell d’Ariel és només un dels detalls que relata la mostra L’art d’explicar històries. Tot i que la proposta conté algunes curiositats que poden fer entendrir el petit espectador de pel·lícules de Disney que gairebé tots portem dins, en conjunt es tracta d’una exposició en el sentit més clàssic de la paraula: dibuixos i vídeos exposats a la paret. 

El mateix Walt Disney deia el 1951 que “l’entreteniment mil·lenari basat en els contes de fades clàssics no fa distinció entre joves i adults”. Contràriament a això, aquesta mostra, que és la diana perfecta del públic familiar, no acaba d’estar del tot pensada per infants: és extremadament estàtica, i avui en dia l’atenció tant d’adults com sobretot de menuts demana una mínima interactivitat.

A les parets de la primera sala hi veiem unes finestres, com si nosaltres fóssim dins l’estudi i poguéssim mirar fora i veure quin era l’ambient de la fàbrica Disney. Les imatges destaquen pel bon rotllo que desprenen; el visitant pensaria que els treballadors estan de vacances i no pas a la feina. Això s’explicaria pel fet que, per una banda, es tracta d’una mostra feta per la mateixa companyia, Walt Disney Animation Research Library, per tant hi ha implícita una estratègia de màrketing, i segon, perquè ja se sap allò de l’American Way of Life: amagar l’assossegada realitat rere fotografies de somriures lluents.

Sorprèn la quantitat de dones que apareixen rialleres a les imatges, estirades a la gespa i parlant amb els seus companys. Deu ser potser que Disney era una companyia extremadament avançada al seu temps? El vídeo que trobem a la sala següent resol el dubte. Ens ensenya com funcionava l’empresa darrere les pantalles: com es creaven els sons de les pel·lícules, com s’aconseguien animar els dibuixos, etcètera. El documental, de 8 minuts i mig, també explica les funcions dels diferents treballadors de l’empresa. És així com descobrim que la feina que feien aquelles “hundreds of pretty girls”, centenars de noies guapes, tal com defineix la veu en off del mateix vídeo, era la de pintar amb colors bonics els dibuixos que pensava, creava i animava el sector masculí.

El curtmetratge, datat del 1930, és probablement el document més interessant de l’exposició, la peça que li dona més dinamisme i la que ens fa entendre amb més profunditat què hi ha darrere les animacions de Disney. I al cap i a la fi no és això, la part oculta, el que ens vol ensenyar l’exposició?

 El vídeo en qüestió també serveix per fer-nos una idea de la importància que va tenir la pel·lícula La Blancaneu i els set nans (1937), que va ser el primer llargmetratge sonor i en colors de dibuixos animats de la història del cinema. És per això que la comissaria Kristen McCormick assegura que “Si Blancaneu no hagués sigut un èxit, avui no seriem aquí”, mentre explica que la companyia compta amb tants personatges creats i documentats, que per imaginar-ne de nous només cal que els artistes busquin dins del seu arxiu propi.

És així com acabem la visita sabent que la famosa Frozen, l’última sensació de la companyia, està inspirada en la Bella Dorment. I és que si bé l’exposició no és gran cosa, és innegable que Disney deixa petjada i que, per tant, la mostra està previst que tingui èxit.

Extret del article de Claudia Rius 27.03.2018 al Nívol